Avui en dia gairebé tot passa per la Xarxa i la majoria de les coses depenen, d’una manera o d’una altra, d’una connexió a Internet. Per això mateix no és estrany que la ciberdelinqüència ocupi cada vegada una proporció o percentatge major dins el total de la delinqüència. És usual que els delinqüents vagin per davant dels seus perseguidors pel que fa a innovació tècnica i organitzativa. Segons dades de l’Europol, els atacs dirigits a empreses i organismes oficials van créixer durant l’any 2014 un 48% fins a un total de 42,8 milions d’incidents.
L’estadística d’aquest modern vandalisme cibernètic o ciber delinqüència es nodreix de les maneres més freqüents de delicte, com el robatori, l’espionatge, l’extorsió o el sabotatge, però fet mitjançant unes eines insidioses capaços de penetrar en els ordinadors aliens i controlar-los a voluntat.
Igual que la criminalitat més tradicional, el cibercrim té els seus espies, els seus mercenaris (hackers for hire), així com els seus cervells i capitosts que, com en la màfia, sols ser pocs, encara que molt poderosos. Com a màxim, Eurostat pensa que existeixen al voltant de mil cibercapos actuant a través de les xarxes.
Aquest tipus de delinqüents són experts i mestres en l’ús de programes malignes (malware), com es va poder veure en l’operació Blackshades de l’FBI, que va concloure amb 102 detinguts. Els seus capos empraven programes de control remot d’equips amb els quals van aconseguir fer-se amb les contrasenyes de més de 200.000 usuaris. A més, al 2014 també hi va haver casos sonats com ara l’atac a Sony. Espanya, segons les estadístiques, ocupa el tercer lloc en crims digitals després EUA i el Regne Unit amb 70.000 incidents a l’any 2014.
Això es una publicació de EQUAL
Pedrosa Busquets & Associats
Protecció de Dades
Vic, Osona